Era l'hora de sopar, ja anavem pel postre, i a l'estiu sempre sortiem al porxo. Vaig menjarme un pressec per acabar. El millor préssec que mai havia provat. Ja d'entrada em va entrar pels ulls; tenia el color ataronjat d'una posta de sol, i la textura com la del millor felput, a la primera mossegada els llavis se'm van quedar xops, i cada cop que en menjava en quedava prendat. Vaig rosegar-ne el cor, fins que va quedar la closca púlida. Va ser el millor final de dia d'estiu. Fins llavors.
Vaig preguntar a la mare de quina parada eren. Ni idea, li havien regalat a la feina. Si sapigues el tipus. Tampoc. M'en vaig menjar l'últim, i ni el pare, ni la mare ni ma germana havien gaudit de l'experiencia orgasmica de la que jo els parlava, i per tant no hi van parar a ni tant sols escurar el pinyol. De sobte, vaig veure la solució. El pinyol. La llavor. El cor. El plantaria i tindria tants com volgués, d'aquell pressec perfecte n'en surtirien de petits ,que un cop madurs serien com el que em vaig menjar!
No podia esperar i vaig plantar-lo la mateixa nit, amb tota la delicadessa i passió que cabien en el menut cos d'un nen que estava sembrant un tresor.Vaig anar al turó que teniem davant de casa. Vaig fer un petit sot am les mans. Em tremolaven. Vaig fer un tímid petó al pinyol i el vaig enterrar mentre vigilava constantment que no em veies ningú. Vaig marxar corrent. A l'arribar a casa vaig llençar-me al llit i vaig tancar els ulls amb força perquè passes la nit el més ràpid possible.
L'endemà un immens presseguer es feia imponent on jo havia deixat el meu pinyolet. Vaig esbufegar un somriure de satisfacció. No em va caldra saltar per ferme amb un préssec, de puntetes en vaig veure un de madur. Sense dubtar el vaig atacar i el resultat va ser el d'una joia. Havia funcionat.
Aquella mateixa nit, de postre, unes cireres il·luminaven el centre de la taula i dibuixaven foc a les ninetes de qui les mirava. Tenien gust a amor i desprenien un xarop que es confonia am licor. Vaig repetir el pla. Amb la mateixa il·lusió. Més si hi cabía.
La tarda següent vaig arribar a casa amb la samarreta tenyida de roig.
Dos dies més tard, tornant de pescar, em vaig fer amic d'una sarganta, tot la tarda jugant-hi, em ballava per les mans, me la posava a les butxaques i saltava i la tornava a caçar, li donava cucs sense que el pare em veiés. Vaig pensar que li faria un terrari amb la peixera buida i tractar-la com una mascota. Em feien por els gossos, i la sarganta no m'espantava. Va ser ben rebuda a casa i cada matí la mare treia la peixera al porxo perqué el sol daurés l'animal.
El tercer dia la vaig trobar morta, unes urpes clavades al delicat coll delataven que un ocell la volguer per als seus fills, ella si va resistir pero va perdre la vida.
Tots els consols no em varen curar de la meva tristesa, pero jo sabia el que calia fer... de l'anima sense vida, en surtiria un cor bategant si la enterreva am esperança.
Vaig fer-ho, pero no hi vaig posar flors, sabia que renaixeria. L'endemà no hi jacia cap cos, nomes el sot, on una nit abans hi vaig depositar la sargantana.
Llavors va ser quan se'm va ocorrer. De cada cor que jo havia enterrat en brollava un de nou, amb vida i esplèndit. Que passaria si...si fos el meu cos el que descansés per una nit.
Als pares els vaig dir que dormiria a casa del veí.
M'atemoritzava jugar amb la mort. Així que el que vaig fer va ser aguantar sense siesta i no dormir-me fins que les parpelles em pesessin.
Vaig cordar el sac fins a dalt i entre mig del cirerer i els pressecs, vaig passar la nit. Recordo que vaig plorar de por.
Al matí, dins el meu sac, agafada a mi, i dormia una princessa.
Era rossa, pell fina, blanca i brillant, vestida amb una camisola vaporosa, feia olor a
mar,
i la seva lleu respiració recordava el brunzeig de les
ones que desdibuixen petjades a la platja, la vaig mirar i la vaig besar. Vam seguir dormint abraçats.
Al meu pinyol hi havia una noia. La noia del meu cor
